Tres dies amb la família. Mar Coll (2009) Espanya

L’altre dia em vaig topar amb una d’aquelles petites joies del cinema que sovint em passen desapercebudes perquè en el moment en que tothom en parla em criden poc l’atenció i, instintivament, les vaig evitant cada vegada que se’m presenta l’oportunitat de veure-les. Tres dies amb la família, una elogiable òpera prima per algú que comença, amb pas decidit, la seva carrera cinematogràfica, ha estat sens dubte una fantàstica troballa. Senzilla però profunda, real, la historia de la Léa, una magnífica Nausicaa Bonnín, cala a l’espectador per la honestedat i humanitat que desprèn i per les seves modestes pretensions.

Una jove barcelonina que ha anat a acabar els estudis a Toulouse es reuneix amb la seva família amb motiu de la mort del seu avi patern. Aquest és el detonant que ens porta a conèixer tots els membres d’aquesta família burgesa de Barcelona i, amb ells, les seves alegries i les seves misèries. Tot, des dels ulls de la Léa, el món de la qual es troba immers en un espiral de dubtes, inseguretats i desmotivació.

Aquesta historia senzilla però amb tanta força compta amb els pilars d’uns personatges concebuts amb gran habilitat i admirablement reals. El repartiment es nodreix de l’aportació de figures de pes en el cinema català de la talla d’Eduard Fernández que, en el paper de pare de Léa, sap trobar la sensibilitat del seu personatge i l’equilibri precís entre la preocupació envers la infelicitat de la seva filla i la seva voluntat de protegir-la i alhora la comprensió i respecte de la independència i l’espai vital d’aquesta, a través del qual li farà entendre que és al seu costat per donar-li suport.

Es mereix també un elogi el paper de la mare francesa (detall que dóna un joc especial alhora que amplia el públic potencial de la pel·lícula a totes aquelles famílies que compten amb un familiar estranger) interpretat per l’actriu Philippine Leroy-Beaulieu, un personatge que borda l’expressió d’un sentiment contingut a cada escena de la pel·lícula, a través de la recerca constant, en paraules de l’actriu, de “la alegría que una persona muestra cuando tiene que esconder la depresión”, un sentiment que va creixent al llarg d’aquests tres dies fins que toca sostre en una magnífica i pertinent explosió final: “Encantada de conoceros familia, se ha acabado el teatro”; i a la pregunta del seu exmarit: “¿Te vas?”, ella respòn alleujada, des de la més profunda sinceritat: “¿Tu que crees, imbécil?”

La Nausicaa Bonnín, amb la seva inherent expressió melancòlica, és capaç de parlar amb la mirada, d’expressar el seu neguit intern, les seves ganes d’engegar-ho tot i, en el fons també, el seu reprimit crit d’ajuda. La Léa és el centre d’aquest entramat de lligams entre els diferents personatges de la família i a través d’un guió fresc, natural i sincer queda definit, de forma clara i coherent, el vincle amb cada un d’ells: la complicitat conservada de la infància amb la seva cosina, a qui ella admira pel seu positivisme, la visió del seu cosí petit com el crio (que fa anys que ha deixat de ser) al que sempre deixaven de banda quan eren petits, la relació amb els seus tiets que li han deixat de seguir la pista però que en moments determinants prenen la responsabilitat de donar-li un cop de mà, o el complicat sentiment d’amor i ràbia que comparteix amb la seva mare, l’únic personatge que, al final, la confrontarà amb el seu problema animant-la a prendre les regnes de la seva vida.

A part de la seva jove directora, Mar Coll, tot l’equip que va participar en el rodatge estava format íntegrament per companys d’estudi de l’ESCAC. Segons la mateixa directora, un dels avantatges de treballar amb un equip tant jove i amb poca experimentació és que tothom ha treballat amb la il·lusió d’un primer projecte, i amb l’entusiasme i motivació per tal de tirar-lo endavant amb els esforços que això implica. No va ser tan sols l’equip tècnic sinó els propis actors més veterans els que van valorar positivament l’energia de tot l’equip contribuint a una experiència de rodatge positiva i agradable.

Mar Coll aposta per parlar sobre un tema que coneix molt bé, aposta per agafar una idea que té a l’abast, una experiència del dia a dia, de la vida, per tal de fer un cinema proper. Així aconsegueix, a través d’aquesta proximitat, dotar una historia petita, efímera, de la dimensió d’un tema universal i això és el que fa més gran aquesta òpera prima. Mai és motiu d’alegria el retrobament per la mort d’un ser estimat però si que és moment, en canvi, de reflexionar sobre la importància de la família, aquest ens que, des de l’ombra, causa tanta influència en les nostres vides tot i que a vegades ho obviem. Aquest grup de persones tant diferents, i alhora tant iguals, unides per alguna cosa que va molt més enllà de les avinences personals, de l’amistat… i, per tant, també va molt més enllà de les desavinences o de les divergències. I així ho sentencien les paraules en forma de clausura de la pel·lícula del tiet de la Léa (Fransesc Orella) en l’últim dinar familiar d’aquests tres dies: “la família, pesi qui pesi, va més enllà de tot; més enllà de les discussions, més enllà dels rancors… I jo crec que tenim la possibilitat, i fins i tot potser el deure, de mantenir-nos junts, units.”

Anuncis

Los descendientes. Alexander Payne (2011) EUA

Un hombre en plena crisis de los 50 (George Clooney), inmerso en una situación que le obliga a replantearse completamente su vida, es el protagonista de esta adaptación cinematográfica de la primera novela de Kaui Hart. El drama y la comedia se mezclan en esta historia de gran sensibilidad a pesar de que, a mi modo de ver, no llega a alcanzar de pleno sus intenciones transcendentales. La ironía de la película es tan sutil que, si consigue arrancar en algún momento una pequeña sonrisa al espectador, no llega a contrarrestar el componente dramático el cual, siendo tan incisivo, deja sus intenciones demasiado al descubierto creando en el espectador cierto escepticismo a la hora de entrar en la historia.

A pesar de sus actuaciones correctas y en algún caso merecedoras de especial mención, tampoco los personajes salvan esta historia del encasillamiento de un relato tragicómico que no llega a sobresalir. Los personajes, aunque construidos con coherencia y profundidad, no dejan de remitir a estereotipos o remakes de personajes ya vistos en otras películas. Este es el caso de la actriz Amara Miller que aún resolviendo de forma satisfactoria la dificultad que supone su papel en la película, no deja de recordarnos a la pequeña de la familia Hoover en Pequeña Miss Sunshine, Abigail Breslin, sin lograr el descubrimiento que esta supuso.

El papel de George Clooney, muy alabado por la crítica, ni está a la altura de su calidad como actor, ni le ofrece a este posibilidades de aportarle al personaje una personalidad propia, diferencial. Si es verdad que cumple con sus intenciones principales, no va más allá, y ni de lejos es “uno de los mejores papeles del actor” como se ha descrito en algunas ocasiones. Cabe resaltar muy satisfactoriamente la actuación de Shailene Woodley, quién interpreta el papel de hija mayor de George Clooney, uno de los personajes a través del cual conseguimos conectar con más profundidad con el drama familiar.

De la mano de Phedon Papamichael, el director de fotografía con el que ha trabajado en esta ocasión Payne, nos adentramos en unos fantásticos y salvajes paisajes hawaianos con cielos amenazadores, luz melancólica y preciosos parajes naturales que nos muestran des de los resquicios más vírgenes hasta la cara más turística de esta isla. La música local, con la que el director quiso trabajar des del primer momento, también contribuye a recrear la atmósfera tierna y dramática de la historia así como la autenticidad y una vez más, coherencia, del conjunto.

No nos faltan por lo tanto, los ingredientes: buen reparto, fotografía, música y historia emotiva; quizás Alexander Payne no ha conseguido sacar el máximo partido a todos estos elementos quedándose en una historia seductiva pero previsible. El director no es claro en sus intenciones intentando dotar de pretensiones de cine indie a una película de corte comercial con una gran estrella como actor principal y una clara inclinación para arrasar en taquilla y gustar a todos los públicos. Quizás sea esta contradicción lo que más me ha alejado del mensaje de la película. Los descendientes es divertida, entretenida e intensa a partes iguales, pero más allá de estas virtudes, no llega al nivel de trascendencia que el director le pretende imprimir.