Donnie Darko. Richard Kelly (2001) EEUU

La fantasia i la realitat es fusionen en aquest drama psicològic on un adolescent interpretat per un jove Jake Gyllenhaal intenta sobreviure en un món del qual se sent exclòs, amb els reptes afegits d’una malaltia psicològica, una intel·ligència per sobre de la mitjana i una sensibilitat neuronal que el porta a percebre més enllà de les tres dimensions que componen la realitat tal i com l’entenem actualment.

A aquest quadre personal, cal sumar-li el context de la societat americana dels anys 80 (més concretament en l’àmbit d’un institut), una societat amb uns valors superficials que intenta obviar les problemàtiques reals, i esquivar qualsevol confrontació directe amb aquestes. Donnie Darko és un personatge inadaptat tot i que troba alguns còmplices en la seva situació que, com ell, veuen més enllà d’aquesta superficialitat, com la magnífica professora Karyn Pomeroy interpretada per Drew Barrymore o la jove Gretchen Ross (Jena Malone) amb qui Donnie Darko inicia una primera relació amorosa.

Així, el que en un principi se’ns presenta com una crítica àcida i amb toc d’humor amb tots els seus personatges estereotipats (ens ve al cap la memorable American Beauty de Sam Mendes), el film es va inclinant cap a un univers fantàstic i fosc a través de la pertorbada ment del seu protagonista que confon les seves al·lucinacions amb la realitat (una distorsió semblant a la que vivíem en la recent Take Shelter, de la mà d’un gran Jeff Nichols), traslladant-nos al to metafísic del millor Lynch en pel·lícules com Lost Highway.

Amb la companyia d’un inquietant personatge disfressat d’aterrador conill, Donnie s’endinsa en un viatge en el temps a mode de compte enrere cap a un misteriós final, presagi d’aquesta veu interior, impuls i guia de viatge que és el personatge d’en Frank. Donnie Darko troba la clau a les seves preguntes en el llibre escrit per la misteriosa Roberta Sparrow, “The Philosophy of Time Travel”, que serveix al mateix temps d’element estructurador de la pel·lícula a partir dels seus capítols que ordenen el contingut de la historia.

La ironia del llenguatge i els encertats diàlegs ens porten a moments brillants com la intervenció de Donnie a la sala d’actes de l’escola sobre els ridículs consells d’un farsant Patrick Swayze, o la contestació a la senyoreta Kitty Farmer quan aquest es nega a fer l’exercici que ella proposa.

La fantàstica i encertada banda sonora inclou temes tant transcendents com Mad Word de Gary Jules que acompanya fantàstiques seqüències amb una força visual que anul·la tota necessitat de diàleg. Parlem de la emotiva seqüència on la càmera s’infiltra en els somnis (o malsons) de tots els personatges. Destaquem també el mític Love Will Tear Us Apart de Joy Division o Head Over Heels de Tears for Fears amb el que la càmera ens ofereix una original presentació de tots els personatges.

El director ens brinda un final a l’altura del film, on tot es destrueix per tornar al punt de partida. La provocadora rialla final de Donnie, esperant la mort al seu llit, és una rialla d’alleujament, de saber que és on ha de ser i deixant un món amb tantes coses per arreglar… Donnie Darko conté una riquesa de detalls narratius que abastiran, a l’espectador atent, d’un seguit de símbols i significats que cohesionen aquesta trama tant ben teixida; així, ens trobem davant d’una historia que no deixa cap detall a mans de l’atzar, cap peça sense funció concreta.

Anuncis

MELANCOLIA (2011, LARS VON TRIER) DINAMARCA – ALEMANIA – SUECIA

Acompanyades encertadament per l’inquietant i absorbent preludi de Wagner en l’òpera de Tristán i Isolda, les primeres imatges d’aquest film no ens deixen dubte del que estem a punt de veure: una obra un punt pretensiosa d’un cineasta que s’atreveix amb tot. Aquestes imatges ens plantegen un enigma hipnòtic que es tancarà al final del film.

Descrita pel mateix Lars von Trier com “una bella obra sobre la fi del món”, Melancolia reflecteix  molt acertadament aquest sentiment contradictori que consisteix en mostrar la preciositat d’un esdeveniment catastròfic. Amb aquest objectiu, el cineasta construeix una obra visualment de factura perfecte, d’imatges d’un món de fantasia, de ciència-ficció en el seu estat més pur i que, fins i tot, freguen la superficialitat; imatges que ens recorden les inquietants fotografies surrealistes de Gregory Crewdson o, en cinema, ens remunten a l’exercici artístic i filosòfic que constituïa The Tree of Life (2001) de Terrence Malick.

L’estructura de l’obra és senzilla però rodona: dividida en dues parts, “Justine” i “Claire”, els noms de les dues germanes representades per les magnífiques Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg respectivament, Lars Von Trier ens introdueix en el context d’uns personatges i aconsegueix fer-ne un anàlisis intern prou definit en el marc de la boda de Justine, celebrada a casa de la seva germana. A la segona part, amb molta més força, es resol el misteri del desconegut planeta Melancolia que s’acosta a la terra a gran velocitat.

Les dues germanes són les peces clau de la historia, dues personalitats complexament construïdes situades en dues esferes de la realitat totalment distants. Tot i així, el lligam familiar preval per sobre aquesta distancia i la depressió de Justine que constitueix en un principi la peça desestabilitzant de la realitat familiar s’acaba convertint en tot el contrari, el suport racional; dues maneres d’enfrontar-se a la mort que conformen una dualitat clau en la pel·lícula: Kirsten Dunst ens transmet amb la seva mirada perduda la buidor i el nihilisme de l’espècie humana; Charlotte Gainsbourg borda en el seu paper el sentiment d’impotència i angoixa inherent a la debilitat humana, provocada per la por a perdre allò que posseïm.

Lars von Trier explora, una vegada més en la seva filmografia, la depressió a través dels seus personatges. Justine se sent incapaç de portar la vida com els altres s’empenyen en construir-li; infeliç amb ella mateixa és incapaç de fer feliços als que l’envolten. La melancolia és el sentiment en el qual es tradueix la depressió, provocant en Justine una incertesa respecte el camí a prendre, situant-la en un espai de transició constant. Tal i com afirma el seu director “la melancolia pot ser molt temptadora, perquè ens ofereix una forma dolça de dolor i turment”; és d’aquesta manera com Justine experimenta la fi del món, com un fenomen natural que li retorna la pau interior, un final a la seva insuportable existència.

Transgressor, anàrquic i antidogmàtic, el director danès, fidel al seu estil però lliure i innovador en la seva confecció, aconsegueix de nou l’objectiu que prima en totes les seves pel·lícules: no deixar a l’espectador indiferent. En aquest cas ho aconsegueix fent-nos partícips del món interior dels personatges amb els quals compartim cada una de les sensacions (angoixa, tensió, melancolia) causant-nos una reacció expectant i tensa, de les primeres imatges fins al final del film. Una peça agredolça però molt recomanable.

Tres dies amb la família. Mar Coll (2009) Espanya

L’altre dia em vaig topar amb una d’aquelles petites joies del cinema que sovint em passen desapercebudes perquè en el moment en que tothom en parla em criden poc l’atenció i, instintivament, les vaig evitant cada vegada que se’m presenta l’oportunitat de veure-les. Tres dies amb la família, una elogiable òpera prima per algú que comença, amb pas decidit, la seva carrera cinematogràfica, ha estat sens dubte una fantàstica troballa. Senzilla però profunda, real, la historia de la Léa, una magnífica Nausicaa Bonnín, cala a l’espectador per la honestedat i humanitat que desprèn i per les seves modestes pretensions.

Una jove barcelonina que ha anat a acabar els estudis a Toulouse es reuneix amb la seva família amb motiu de la mort del seu avi patern. Aquest és el detonant que ens porta a conèixer tots els membres d’aquesta família burgesa de Barcelona i, amb ells, les seves alegries i les seves misèries. Tot, des dels ulls de la Léa, el món de la qual es troba immers en un espiral de dubtes, inseguretats i desmotivació.

Aquesta historia senzilla però amb tanta força compta amb els pilars d’uns personatges concebuts amb gran habilitat i admirablement reals. El repartiment es nodreix de l’aportació de figures de pes en el cinema català de la talla d’Eduard Fernández que, en el paper de pare de Léa, sap trobar la sensibilitat del seu personatge i l’equilibri precís entre la preocupació envers la infelicitat de la seva filla i la seva voluntat de protegir-la i alhora la comprensió i respecte de la independència i l’espai vital d’aquesta, a través del qual li farà entendre que és al seu costat per donar-li suport.

Es mereix també un elogi el paper de la mare francesa (detall que dóna un joc especial alhora que amplia el públic potencial de la pel·lícula a totes aquelles famílies que compten amb un familiar estranger) interpretat per l’actriu Philippine Leroy-Beaulieu, un personatge que borda l’expressió d’un sentiment contingut a cada escena de la pel·lícula, a través de la recerca constant, en paraules de l’actriu, de “la alegría que una persona muestra cuando tiene que esconder la depresión”, un sentiment que va creixent al llarg d’aquests tres dies fins que toca sostre en una magnífica i pertinent explosió final: “Encantada de conoceros familia, se ha acabado el teatro”; i a la pregunta del seu exmarit: “¿Te vas?”, ella respòn alleujada, des de la més profunda sinceritat: “¿Tu que crees, imbécil?”

La Nausicaa Bonnín, amb la seva inherent expressió melancòlica, és capaç de parlar amb la mirada, d’expressar el seu neguit intern, les seves ganes d’engegar-ho tot i, en el fons també, el seu reprimit crit d’ajuda. La Léa és el centre d’aquest entramat de lligams entre els diferents personatges de la família i a través d’un guió fresc, natural i sincer queda definit, de forma clara i coherent, el vincle amb cada un d’ells: la complicitat conservada de la infància amb la seva cosina, a qui ella admira pel seu positivisme, la visió del seu cosí petit com el crio (que fa anys que ha deixat de ser) al que sempre deixaven de banda quan eren petits, la relació amb els seus tiets que li han deixat de seguir la pista però que en moments determinants prenen la responsabilitat de donar-li un cop de mà, o el complicat sentiment d’amor i ràbia que comparteix amb la seva mare, l’únic personatge que, al final, la confrontarà amb el seu problema animant-la a prendre les regnes de la seva vida.

A part de la seva jove directora, Mar Coll, tot l’equip que va participar en el rodatge estava format íntegrament per companys d’estudi de l’ESCAC. Segons la mateixa directora, un dels avantatges de treballar amb un equip tant jove i amb poca experimentació és que tothom ha treballat amb la il·lusió d’un primer projecte, i amb l’entusiasme i motivació per tal de tirar-lo endavant amb els esforços que això implica. No va ser tan sols l’equip tècnic sinó els propis actors més veterans els que van valorar positivament l’energia de tot l’equip contribuint a una experiència de rodatge positiva i agradable.

Mar Coll aposta per parlar sobre un tema que coneix molt bé, aposta per agafar una idea que té a l’abast, una experiència del dia a dia, de la vida, per tal de fer un cinema proper. Així aconsegueix, a través d’aquesta proximitat, dotar una historia petita, efímera, de la dimensió d’un tema universal i això és el que fa més gran aquesta òpera prima. Mai és motiu d’alegria el retrobament per la mort d’un ser estimat però si que és moment, en canvi, de reflexionar sobre la importància de la família, aquest ens que, des de l’ombra, causa tanta influència en les nostres vides tot i que a vegades ho obviem. Aquest grup de persones tant diferents, i alhora tant iguals, unides per alguna cosa que va molt més enllà de les avinences personals, de l’amistat… i, per tant, també va molt més enllà de les desavinences o de les divergències. I així ho sentencien les paraules en forma de clausura de la pel·lícula del tiet de la Léa (Fransesc Orella) en l’últim dinar familiar d’aquests tres dies: “la família, pesi qui pesi, va més enllà de tot; més enllà de les discussions, més enllà dels rancors… I jo crec que tenim la possibilitat, i fins i tot potser el deure, de mantenir-nos junts, units.”